Data:		21/05/2024
		Actor i director de teatre. Pedagog
Títol:		Història del Teatre
Resum:		El teatre neix quan una persona es mou, dansa i fa unes activitats mentre uns altres la miren. En el món de les coves es conservava tot el que havia passat i s'explicava històries. Els griots son narradors d'històries d l'Africa. En temps dels Grecs (300aC) hi havia les Festes de Dionisi, que eren unes bacanals. Tespis, dramaturg grec, és considerat com el pare del teatre i el primer actor de la història. Va guanyar el primer concurs de tragèdies que havia creat Pisístrates. Anava de poble en poble a dalt d'un carro. Era famós el teatre d'Epidaro. El so se sentia des de tot arreu; els actors anaven amb màscares i coturns. Hi ha tres tipus de teatre: La tragèdia, el drama i la comèdia. Esquil destaca amb la seva “Orestiada”, obra potent meitat real, meitat mitologia que forma una trilogia: Agamenon torna de la guerra de Troia per trobar la mort a mans de la seva esposa Clitemnestra amb l'ajuda del seu amant Egisto ja que vol venjar el sacrifici de la seva filla Ifigenia. El dia de l'enterrament Electra reconeix a Orestes per una taca a la cara, i el convenç que mati a Egisto i a la seva mare Clitemnestra. Al tercer llibre Orestes és jutjat i al final declarat innocent. Un altre autor grec és Sofocles amb “Antigona”, filla d'Edip que és cec. Antígona el cuida fins el dia de la seva mort. Els hereus, Eteocles i Polinice s'han de tornar al tron de Tebas però un d'ells incompleix el pacte. Es baten en dol i tots dos moren. Antígona representa el conflicte entren la llei divina establerta pels déus de l'Hades i la llei humana, imposada pel tirà Creont. La comèdia consisteix a fer crítica i sàtira fotent-se de la gent rica. El seu representant és Aristòfenes que en “Lisistrata” les dones fan una vaga sexual i es refugien a l'Acròpolis i els homes intenten conquerir el lloc per recuperar-les. Al final es reconcilien homes i dones. El teatre llatí comprèn uns 200 anys (s. I,II,III) Ho copien tot dels grecs. Darrera l'escenari tenen columnes, més música, milloren les màscares. Els actors son éssers infames, no poden ser enterrats en lloc cristià i això dura fins el segle XIX. El màxim representant és Plaute amb els seus personatges l'Aulularia sobre el tipus universal de l'avar i fanfarró i el miles gloriosus. Les seves obres son menys refinades que les gregues però més còmiques. Amfritió és un guerrer que marxa a la guerra i Júpiter s'enamora de la seva dona i durant la seva absència es fa passar per ell, enganyant la dona. Quan tot es descobreix, no passa res ja que els déus fan el que els dona la gana. Sèneca no entra tant al públic ja que les seves obres tenen poca acció i, com a conseqüència, no té gaire èxit. Després s'entra en una època buida a causa de les invasions àrabs. El teatre medieval és religiós com el Misteri d'Elx, és l'ascensió de la Mare de Déu (s XIII). Al s XIV Els Pastorets que duren fins ara. (durant el franquisme era l'única cosa que es podia fer en català). La Passió de Cervera prové del s XV i la dansa de la Mort de Verges (carrer dels Cargols) prové del s XVI. A la província de Tarragona, al costat de Constantí, hi ha un poble que es diu Salomó on predomina el teatre religiós. Apareix a Itàlia a mitjans del s XVI la Commedia de ll'Arte; és un teatre molt estructurat i viatja per tota Europa. Son temes improvisats i els personatges sempre els mateixos: Pantalone que és un comerciant vell, avar i cobdiciós.Els criats son Arlequí que sempre té gana, Colombina, la seva parella, Brighella i Zanni. És un teatre que dura molt temps i queda escrit a nivell de moviment. El 1518 Maquiavel escriu la “Mandràgora”, una comèdia en prosa que és la història de Calímaco, jove florentí, obsessionat per la bellesa de Lucrezia, casada amb un vell. Al final acaba sent la seva amant. El segle XVI és el segle d'Or espanyol. Es fa a les corts: “Los corrales”. Tenim a Fernando Rojas amb “La Celestina”; Cervantes i els seus “Entremesos” i moltes novel·les que han passat al teatre com “el dialogo de perros”. Lope de vega és el que més va escriure: “Fuenteovejuna”. Calderón de la Barca era capellà i escrivia coses més filosòfiques com “La vida es sueño”. A Anglaterra apareix Shakespeare. Les seves obres ho tenen tot; moviment, idea, argument, poesia. Omplia els teatres amb més de 3.000 persones. Al principi només feia comèdia i treballava amb la companyia de la cort. Després comença a escriure per al gran públic; Hamlet i Romeu i Julieta, amor entre dos joves de famílies enemistades. (un exemple del tema és la pel·lícula de Rovira i Beleta: “Los Tarantos”); el Rei Lear que tracta sobre la vellesa i la ingratitud de les filles. Al final s'adona dels seus errors. A França apareixen Corneille i Racine escriuen obres en vers endecasil·labs. No son populars. Molière, en canvi, si ho és i té la seva pròpia companyia. A “Tartuf” es tracta de la impunitat mitjantçant el poder a través de la mentida i la falsa moral. “Les dones sàbies”, n'és altra obra. Goldoni es dedica a la classe mitjana. Obres: “El criat de dos amos”, “L'hostelera”. Dins les seves obres, el públic sap més que els actors. A Alemanya apareix el Romanticisme i, amb ell, Goethe amb “Faust” que representa un ideal: l'etern insatisfet, incapaç de ser feliç. Llavors se li apareix Mefistòfeles i ven la seva ànima al diable a canvi de joventut A Rússia durant el XIX trobem Stanislavski, creador d'un mètode interpretatiu i la gran figura: Anton Chéjov, metge i erudit de províncies amb moltes obres com ara “Oncle Vània”, “La Gavina”, “els Cirerers” Arribem al s XX amb Bertolt Brecht i la seva teoria del distanciament. Trenca la situació. “La mare coratge i els seus fills”. A França Jean Vilar funda el Teatre Nacional Popular. El teatre ha de ser un bé públic. A Catalunya apareix el Teatre Lliure, un teatre per a tothom.
Web:
Podcast:

Registres 0 a 1 de 1