| Resum: |
|
Una de les causes que provoquen el canvi climàtic és la alimentació que fem. La funció principal dels aliments és nodrir-nos per continuar la vida. Quan anem a comprar, si volem tenir salut, hem de posar a la cistella productes variats: llegums, verdures, peix, greixos...que, reunits, tinguin tots els nutrients que l’organisme necessita per a viure amb plenitud.
Un exemple n’és el plat de Harward que conté tots els ingredients i les proporcions per a aconseguir-ho. Dividim el plat en dues meitats. En una, hi trobem fruites i verdures. L’altra meitat està dividida entre proteïna i cereals. Hi trobem arròs, cogombre, advocat, mango, ceba, proteïna i el producte estrella actual: l’Edamame que és una espècie de fava. Aquest plat és saludable? Sí! És sostenible? No! No ho és a causa dels plàstics i els envasos. Per què mango i advocats? No son necessaris. Hem de buscar productes de proximitat, conreats el més a prop possible. El salmó és un producte que va començar a arribar amb comptagotes durant els setanta. Es va posar de moda. Sempre tendim a voler menjar allò que no tenim al nostre abast. El salmó es va popularitzar quan va comptar amb mitjans de transport òptims i va ser més econòmic ja que Noruega va portar a terme una gran campanya per afavorir-ne el consum. Tenia Omega 3 i era receptat pels metges. És que les sardines no tenen Omega 3 i no són més al nostre abast?
Una altra qüestió son els envasos. S’ha d’envasar un carbassó? S’ha d’envasar un plàtan, un kiwi? La pell no es menja, la pell serveix de protecció i no cal embolicar el producte. Tanmateix, trobem quantitat d’envasos i cada vegada és més difícil evitar-los. Hem de lluitar contra aquesta tendència. Si els mercats municipals tenen èxit es degut al fet que el client habitual viu a Barcelona (La Boqueria és l’excepció ja que dirigit al client forà). És l’Edamame un Snack saludable? Per què hem de menjar Poke ( amanida de menjar cru)? Nosaltres tenim calçots, romesco, pollastre, pèsols, col llombarda...L’alimentació conscient comença quan ens abastim de queviures de temporada, de proximitat i sense envasos ja que no son necessaris.
Fa quinze anys, mentre la ponent buscava nou plats per servir en el seu restaurant, va pensar a fer “fetge amb cebes” . Tothom va posar-se les mans al cap. Quina bogeria! Finalment ho van provar. Molts clients triaven el nou plat perquè els recordava el menjar que els feia la seva mare. Hi havia parelles, però, que no es posaven d’acord: a un li agradava mentre a l’altra li feia fàstic menjar fetge, per on passen totes les toxines. Hi havia clients que li demanaven que, sempre que en fes, els cridés, que anirien a menjar-ne, encara que fossin ells sols.
Posem al cistell no solament el que ens convé, sinó el que hem menjat sempre. És la cultura culinària que cadascú té el que ens crea el gust. Efectivament, el gust va associat a un patrimoni cultural que respon a una lògica territorial i climatològica. Menjar puré de patata amb entrecot és normal? Beure un cafè amb llet, és normal? Així doncs, menjar puré de patata amb entrecot i acompanyar-lo amb cafè i llet és normal. Aquestes associacions son el resultat de la “cultura alimentaria” i una gran guia per aconseguir una alimentació sostenible.
La ponent va explicar l’anècdota de la seva filla, Francesca, que en complir 6 anys va triar per anar a celebrar-ho un restaurant japonès. La mare tota ufanosa: la seva filla tenia gust i era cosmopolita. Els van servir Sushi, una gran safata. La nena va explicar que hi havia diferents tipus de sushi: Nigiri amb peix cru i MaKi d’entre altres. Hem tastat el fricandó? Tot el país sap menjar. El seu pare cada diumenge feia arròs i mai no li va trobar el punt ja que aquest punt és màgic, gairebé inabastable. Què fem menjant aquests arrossos? Per què congelem el salmó? La cuina japonesa té un lloc i un ritual Algú s’ha fixat com maltracten el pa amb tomàquet els de fora? Hi ha coses que son nostres i que pertanyen al nostre ritual.
Si viatgem al Marroc, tot va bé els tres primers dies, al quart, anem a una pizzeria i a partir del cinquè, ja es desitja ser a casa per tornar al nostre patrimoni culinari familiar: patates fregides. Tornem a la cistella: a l’arròs a les verdures, a les proteïnes. Una manera de menjar saludable i sostenible és tornar a la cuina cultural. La cuina catalana és trista de color però altament proteica. Exemple: cap i pota. És greixosa en alguns plats però els calamars farcits, el pollastre a la llagosta, no forma part de la cuina quotidiana sinó d’aquells dies especials i excepcionals. Tornar enrere és una bona pràctica ja que no ens anava gens malament.
La cuina ha de ser sensata i sostenible i perquè sigui variada i no monòtona ha de ser de temporada. La cuina heretada és important mantenir-la, protegir-la i transmetre-la. Ja ho fèiem bé! Hem de ficar als cistell els productes que hem menjat sempre. La pinya, al Nadal. Els productes exòtics han de tenir una presència esporàdica igual que el tortell que es menjava els diumenges.
Cuinar dona poder, ens fa autònoms, ens aglutina en torn de bons plats: canelons, arrossos. La cuina té cada dia més importància en el món de l’oci. Ja no s’estila cuinar per sortir del pas. La industria alimentaria vol vendre i treure marge. Aquí han tingut sempre èxit les botigues i parades de mercat de llegums cuits i les de pesca salada. A Madrid van fracassar. La causa la trobem en la industria tèxtil on treballaven milers de dones i amb aquests productes tenien aliment a preu econòmic, amb propietats nutricionals i molt ràpids de fer.
Buscar un proveïdor estigui on estigui, vet aquí el que és insostenible!
|
