| Resum: |
|
Se celebra aquests dies ell cinquantè aniversari de la revolució dels Clavells (24 abril, 1974). Aquesta revolució era inimaginable si la pensem des d’un punt de vista franquista amb l’execució feia poc de Salvador Puig Antic. Amb ella, es desfeia la llarga dictadura de 45 anys de Salazar i s’acabaven els 15 anys de guerra colonial amb les tropes desmoralitzades i esgotades. S’independitzaven Angola, Moçambic, Cap Verd i Guinea Bissau. L’imperi es desfeia d‘un dia a l’altre, d’un sol tret. La Plaça Do Carmo, a Lisboa, amb l’església sense sostre, devastada pel terratrèmol de 1755 que va assolar la ciutat, era plena de gom a gom amb camions, l’exèrcit i molta alegria d’haver assolit un somni però també amb el perill d’una guerra civil. El fotògraf Jorge Socias va creuar tota Espanya sent rebut a la frontera per agents amb clavells als fusells. Va fer la foto d’un senyor, vestit de diumenge, sabates lluents i un clavell a la solapa. Era la imatge de noblesa, humilitat i dignitat. A Saramago li hauria agradat trobar-se amb aquest senyor, tanmateix, no hi era. De matinada va rebre una trucada informant-lo que era a la llista de les persones a qui volien detenir i va haver de marxar. El 1947 Saramago va publicar el seu primer llibre “La viuda” que l’editor va canviar el nom per “Terra do pecado”, publicà també 2 llibres de poesia i unes Cròniques. No era periodista però treballava en els diaris i estava afiliat al Partit comunista portuguès que era diferent a l’espanyol. Semprún i Claudín no s’hi havien entès mai.
Molts anys després, 1980, Saramago va publicar “Aixecat del terra”. De la terra podem acceptar aliment, sepultura però mai resignació. És la història d’una família del poble d’Alentejo . Tracta de l’esforç, pobresa, caciquisme al camp; del sindicalisme agrari, de la ignorància, submissió i utopia de la gent que topa amb la diferència de classes. Hi ha humor i sarcasme però també tendresa. Son humiliats anònims que ompliran totes les seves altres novel·les. Dona protagonisme a la dignitat dels obligats i construeix un espai cultural i polític, prenent consciència que la literatura ha de ser un altaveu per aquells que no tenen veu. La utopia és un dels eixos medul·lars de tota l’obra de Saramago ja que allò que transforma el món és la realitat, no la utopia negativa que en morir anirem tots al paradís, La utopia és per a millorar la vida i està lligada a la reforma de la democràcia. Una acció contínua immediata, aquesta es la veritable utopia. Un sinònim d’utopia no es futur sinó demà. El 1516 apareix el llibre de Thomas More “Utopia” que planteja trobar un Estat on tothom assoleixi la felicitat i que resulta ser una illa on arriben els portuguesos acompanyats per Americo Vespuccio per trobar productes caríssims. Saramago sap que tota utopia acaba sent totalitària. La crítica en serà una constant en tota la seva obra.
El 2011 publica “Assaig sobre la lucidesa” on critica a l’esquerra universal. El 1995 havia publicat “Assaig sobre la ceguera”. És la revolució blanca per defensar l’enorme poder de l’opinió pública que es qui pot canviar el món. Saramago va ser comunista fins el dia de la seva mort. Va fer una crítica ferotge contra les institucions i partits polítics . El sistema democràtic és una presa de pel. Es pot canviar un sistema de govern, però qui mana son els bancs. Tota la vida va ser un radical molt enfadat. Per a ell, la utopia és solidaritat, resistència. En el seu llibre “Memorial del convento” qüestiona les diferents idees del concepte de poder i de realitat. Sempre hi ha hagut una institucionalització del passat però, segons Saramago, el passat no ens identifica. Vol canviar les coses des de dins i passar del no lloc de la utopia al lloc de l’altre. Pot existir un altre lloc i convertir-nos en l’altre. Ens hem d’alliberar dels patrons imposats per nostre passat. Fa una crítica contra els discursos posseïts per la historiografia. Vol construir un humanisme ètic i polític ja que les dues coses van unides.
Quan Saramago va proposar-se ser escriptor no ho va tenir fàcil. Era el moment de Yourcenar i les seves “Memòries d’Adrià”, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Onetti, Borges, Cortázar, Garcia Márquez, Vargas Llosa... A “Memorial del convento” narra amb un to volterià i un narrador omniscient la construcció d’un edifici mastodòntic: el convent de Mafra dins un petit poblet. Va del segle XX al segle XVIII. És una novel·la històrica i es fa preguntes com ara, què seria del present si no haguéssim donat per certes les mentires que en un passat vam creure? No han pensat en el seu passat i en la seva història sinó en Déu i en les obres que els éssers humans han fet pensant en Déu, es a dir, en el conflicte que el fet religiós ens ha causat. Parla també de la relació que alguns ateus mantenen amb Déu. Voltaire combatia el fanatisme religiós, que havia causat 17 milions de morts. Saramago vol el mateix, És impacable, irònic. Per a Kant la il·lustració és una sortida per a l’home. En aquells temps encara et podien cremar a la foguera. Al segle XVIII s’havia de ser valent per ser ateu. Rilke: “què serà de tu, Déu, quan jo mori?” Pessoa: “que no hi hagi Déu, també és un Déu”
Déu ens ha preocupat sempre i Saramago li dedica dues obres: “L’Evangeli segons Jesucrist” i “Caín”. Va ser tractat de blasfem i s’exilia a Lanzarote. Quan va guanyar el Premi Nobel, li volien vetar-ne la concessió, raó per la qual la seva dona, Pilar del Río, va portar brodada en el seu vestit una frase del llibre, de Maria Magdalena a Jesucrist; “Vaig amar i no hi ha res més a dir”. El vestit era una al·legoria com homenatge a l’ésser humà que va ser Jesús. La gent va considerar a Saramago un irreverent i fins i tot van demanar que deixés de ser portuguès. Els protagonistes dels llibres no és Déu sinó els dos personatges més dolents de la història: Caín, el primer assassí i Judas, el primer traïdor. Saramago qüestiona la fe dels cristians, si Déu és violent, l’ésser humà és violent; obra Déu així perquè és així o per maldat? Saramago és al cristianisme el que Salman Rushdie és a l’islamisme.
Tot i que Saramago va dedicar-se professionalment a l’escriptura quan ja tenia 60 anys, va ser reconegut per tothom. Va morir el 2010 i, quan van portar les seves despulles a Lisboa, la ciutat era plena de gom a gom de lectors que duien un dels seus libres a la ma i que el van aixecar al pas del seu feretre en homenatge a un escriptor que havia donat veu als humils.
|
