| Resum: |
|
El feminisme és la lluita de les dones per ser reconegudes com a éssers humans. Hi va haver un temps que ser feminista era gairebé un insult. Avui dia el 77% de la població és considera feminista i aquest fet es nota a les Institucions i als governs. A més, tots els grups d'edats se consideren feministes. El pensament feminista son onades, cada onada provoca una reacció i té una tendència expansiva i es fan lleis amb perspectiva de gènere i reflecteixen com viuen en aquell lloc els homes i les dones.
Durant anys, les dones van ser dominades pels homes, parint i cuidant. Ells dirigeixen l'espècie, el món és seu. Elles són com serventes. En el Patriarcat originari, l'únic que li quedava a una dona era el matrimoni o la prostitució. El feminisme anava contra els sistemes d'opressió: el classisme, el racisme i el sexisme. És un moviment social i polític del segle XVIII i representa la presa de consciència per part de les dones que demanen poder i sobretot poder dirigir la seva pròpia vida, triar la vida que elles vulguin tenir.
El feminisme es compon de quatre onades. La primera és la Il·lustració, filla de la Revolució Francesa que reivindica la igualtat. Fins aleshores, un marquès i un pagès no eren iguals. A partir de llavors tindran els mateixos drets i naixeran les democrà cies. Les dones, però, no gaudiran d'aquests drets i seguiran sent subalternes. Per què la Declaració dels Drets de l'home oblida la meitat dels éssers humans?. Aquesta és la pregunta que es farà Olímpia de Gouges i d'aquí deriva el feminisme. Mary Wollstonecraft parlarà amb Rousseau sobre la igualtat de les dones ja que en el seu llibre: “Emili. De la bona educació†diu que les dones han estat educades per a ser submises. Ara, volen una altra educació.
La segona onada son les sufragistes. És el moment de l'adquisició de drets. Demanen educació i drets laborals ja que les dones treballen en fà briques. Dura un segle (1848 – 1948) i la seva finalitat és aconseguir el vot. Neix contra l'esclavitud i vindiquen les demandes polítiques. Les angleses son les més famoses. Van se empresonades, van seguir vagues de fam, sent alimentades per la força... Aquí, a Espanya hi tenim Clara Campoamor que va lluitar per la igualtat, l'accés a l'educació, l'abolició de la prostitució, dret a vot i per la capacitat de la dona de portar les regnes de la seva vida en llibertat. Amb Flora Tristán ja passem a un programa socialista on hi ha la necessitat d'emancipació de tots els treballadors, tant homes com dones. Va influir en Marx i en Engels. Es demana la independència econòmica. Els sexes son complementaris i cada un ha de tenir la seva pròpia parcel·la.
La tercera onada correspon a la centralitat de les dones. Després de les guerres mundials apareix la figura de Simone de Beauvoir, filosofa fonamentalista, casada i als 39 anys parla amb Sastre i, després de tota la vida sense adonar-se, pren consciència de la situació seva i de la de totes les dones. Escriu el llibre “El segon sexeâ€. Engega la idea de l'altra. L'home és el centre. Elles son l'altra; operen a la perifèria. Si l'home és tractat com a ésser humà , elles, com a femelles. Demana igual importà ncia per als dos gèneres. L'onada explota a partir de 1970 – 1980.
Quarta onada és quan el fet personal és polític. Ara la mirada es fica dins de casa: grups de dones parlant de la violència de gènere, sexualitat, feina a casa, contra la forma diferent amb què es tracta els homes i les dones.
El feminisme fa una proposta global amb onades que avancen i onades que van enrere. Al 2018 hi ha una manifestació global. També hi ha una idea internacional amb actrius famoses. Al tercer món, les dones son l'altra de l'altra, víctimes silenciades. Hem guanyat la igualtat social, el sentit de la pròpia vida, l'educació i el treball (encara que sigui precari) però si mirem el transport, la construcció, la industria, trobem majoria d'homes; en canvi les feines de la llar, sanitat i hostaleria son dones. No hi ha desigualtat però continuem tenint el pòsit cultural. L'únic fet que va en augment és la violència sexual grupal i la pornografia. L'únic lloc on l'home experimenta el sotmetiment, el punt nuclear a erradicar. És el que queda del patriarcat. El canvi de vida de la nostres à vies a nosaltres és terrible.
Què passa a Espanya? Fins 1975 vam tenir una dictadura. Fins llavors les dones havien estat éssers subalterns de les parelles ja que la llei las discriminava. Hi ha un grup que vol un canvi radical: el feminisme mou els ciments de la societat: Dret a divorci; anticoncepció, avortament. Al 1978 es va fer la Constitució i en el article 14 estableix la igualtat de gènere. Grà cies a això guanyem posició social i política. Quan una dona va ser condemnada per adulteri i va anar a la presó, les dones es van posar de part seva. Va ser una presa de consciència, hi va haver manifestacions davant la presó. El dret de la família canvia i l'Estat comença a tenir-les en compte (1990). En 1995 es fa a Pequín una conferència sobre les dones i el seu estat. Significa un salt en les polítiques públiques. La crisi de 2008 és un fre a les polítiques d'igualtat però al 2018 explota tot.
Espanya és el país més feminista d'Europa amb un 55% que es defineix com a tal. No obstant això, encara hi ha una desigualtat ja que mentre un 61% de dones son feministes, només un 48 % d'homes ho son. Els joves son qui més defensen la igualtat amb un 63% menors de 35 anys; d'entre 35 – 49 anys representen el 50% i més grans de 50, el 52%. Entre les noves generacions, hi ha una part feminista però una altra part reaccionaria. En efecte, un 22% de joves és més masclista que el que van ser els seus propis avis i consideren que l'home és menys home si té cura dels fills i s'encarrega de les feines de la llar. Malgrat això, 7 de cada 10 homes està d'acord amb la igualtat de gènere potser perquè ha vist com vivien les seves à vies, mares i dones i tenen més consciència del problema. Els joves, en canvi no han viscut la desigualtat d'abans i senten que el feminisme els acusa de coses de què ells no tenen la culpa.
|
