| Resum: |
|
La pesca és una activitat primària com ho pot ser l’agricultura però no sabem quan va començar. 500 anys aC, els Ibers s’establiren per tot el Maresme formant la Laietània i a Cabrera de Mar, al castell del Burriac, tenien la seva capital, una ciutat de 3.000 habitants. Era un poble que incinerava els seus morts i s’han trobat entre les cendres joies, hams i plom. Això vol dir que ja, llavors, hi havien pescadors.
Tota aquesta zona era d’aigües malsanes, amb serps; d’aquí el nom de Maresme i les embarcacions eren de fons pla i tan sols navegaven a la vora o entre els aiguamolls. Els pescadors no vivien a la platja sinó que només hi tenien els seus estris. Anaven de mar a muntanya i, més tard, comencen a créixer els pobles de mar. Són uns pobles estirats els carrers dels quals creixen cap a muntanya. Per la Provisió Reial de 16 d’agost de 1825 de Ferran VII, El Masnou se segrega d’Alella i Teià. Es fan masos fortificats com el Mas Antic, Can teixidor i la Torre d’en Piera (a l’actual plaça de la llibertat) avui desapareguda. La masia Cal Ros de les Cabres conserva mosaics romans i estucats a les parets.
Les torres eren de defensa i guaita ja que els vaixells arribaven fins a la costa. Al 1846 es produeix la segregació del barri de pescadors d’Alella i es construeixen les casetes. L’església va ser construïda entre 1760 – 1846 i van ser els pescadors i el gremi de mareants qui varen sufragar els costos. Els sants patrons dels pescadors quan estan en perill son Sant Pere i Sant Telm. A Vilassar tenen Sant Joan. La Mare de Déu del Carme té el seu origen en l’armada, amb els vaixells de guerra. La via del tren constitueix una frontera i crea desavantatges. Primer és una via i després dues i agafen espais vitals per als pescadors. Els baguls han de pujar fins la via. La platja va i ve a causa dels ports i els espigons ja que a cantó de llevant s’acumula molta sorra, mestre al de ponent, no tanta.
Als segles XIX i XX el tipus d’embarcació que es feien eren les barques de mitjana, aparellades amb dos pals, un botaló i tres veles. El mestre d’Aixa és la persona que projecta, construeix i repara embarcacions de fusta. L’espai on treballen es diu drassana. Era una feina manual. El mestre i un parell de persones agafaven la fusta i la posaven a l’aigua perquè s’impregnés de sal. Després la deixaven assecar i un cop ben seca, ja començaven a fer-la. És el procés d’enramar una barca. És molt ràpid. Es feia amb l’aixa que és una destral amb la fulla perpendicular i una serra de cavall grossa. La feina s’acabava amb el calafatament que era l’acció d’impermeabilitzar el buc del vaixell. Consistia a obrir les escletxes entre taulons, introduir cànem o lli i impregnar-ho tot amb quitrà. Acabada la pesca, el peix es portava a la platja. Hi havia quatre maneres de conservar-lo: 1.- Salaó. No tot el peix ho admet i hi ha risc de podrir-se. El bacallà i el peix blau ho admeten molt millor. 2.- Assecat: posaven el peix a assecar a l’eixida. 3.- Conserves que port ser de carn, peix, embotits... 4.- Fumat (segle XVII). Després ja apareixen les neveres de gel i els congeladors.
Es famós el suquet fet pels pescadors amb peix acabat de pescar. A la coberta, posaven un caixó amb carbó. Guisaven el peix amb patates i verdura. Era el menjar de la barca. També es feia menjar de quarter: posaven una palangana al mig de la barca. Cada un sabia d’on havia de menjar. Els mestres d’aixa treballaven de sol a sol. No esmorzaven, només agafaven un grapat de carquinyolis i a la tarda berenaven una miqueta. Tenien moltes malastrugances, per exemple, no volien capellans amb sotana en els enterraments, sota el pal de la vela llatina, posaven una moneda.
Arts de pesca: La pesca és artesanal (no pas industrial). Van a calar, porten el peix a la llotges a vendre i preparen la barca per a l’endemà. El tremall son xarxes de 30 m, surada a la part de dalt i amb la plomada a la part de baix. Les senyes son els punts fixos on van a calar. El pescador professional ja se’ls coneix . S’ha de fer la distinció entre l’art que és allò que comporta xarxa i l’ormeig que és allò que no en té. Abans tothom calava, ara només ho fan els professionals. Es té la nansa sota l’aigua, treus el que hi ha i la tornes a ficar.
Hi ha diferents tipus d’arts. 1- El tresmall està format per 3 xarxes de diferent trama superposades. La trama del mig és la més cega de manera que el peix s’hi queda enredat i embussat. 2- L’art d’arrossegament o bou és un sac de xarxa que agafa tot el que troba al seu pas. L’utilitzaven les barques de vela llatina. 3- El Gànguil (1792) és una xarxa d’arrossegament estreta, llença un ham que es manté enfonsat mentre que una part sura. El palangre està format per una successió d’aquests. El lluç de palangre és més bo que el d’ arrossegament. El que es fa ara son unes portes que les deixen anar i van al fons del mar. Té com a problema el fet que la pesca no és selectiva. 4.- Pesca d’encerclament, xarxa que dona tota la volta i el peix és rrecollit amb una grua. L’art del poble vol dir que es tirava una xarxa i tot el poble l’estirava. El que s’aconseguia era repartit entre tothom. La parella de bous es va mantenir fins el 1950. Les barques del Masnou estaven avarades a la platja però quan ve el motor, treuen el pal. Els mestres d’aixa fan les barques més amples. Altres mètodes son: una xarxa petita circular per pescar peixos de baixa qualitat i el pescador de canya.
La construcció dels diferents ports ha canviat la situació, l’acumulació de sorra ha tapat les roques on tenien el niu molts peixos, cosa que provoca una disminució de la pesca. Hauria d’haver un foment de la navegació a vela llatina.
|
