| Resum: |
|
Patrimoni és una paraula que ve del llatí “Patrimonium” i vol dir els bens heretats del pares, que es fan extensius a un país, a un estat. És el que hem heretat. Aquest patrimoni pot ser material, diners propietats; o immaterial: una cançó, una dansa. El patrimoni cultural és tot el que hem anat rebent generació rere generació i ens fa com som. Literatura és l’art d’escriure i de llegir.
Al segle VI aC trobem els Ibers a Catalunya. Vivien en poblats, dalt un turó i allà on hagués aigua. Ullastret és el jaciment més ben conservat on es veu la construcció de les cases i la disposició de les teules. Dels Ibers, en provenen molts topònims i moltes paraules però eren pobles diversos: Ausetans Laietans...i estaven desunits i s’ha de fer pinya si hi ha un que et vol esclafar. També al segle VI aC van arribar els Grecs a Empúries que, de forma pacífica, ens van ensenyar a pactar i a comerciar. Convivien amb els Indigetes, poble iber que navegant pels rius s’endinsen cap a l’interior. Dels grecs hem heretat la voluntat de pacte i dels Ibers, la resistència, la indústria tèxtil, la indústria del metall per fer armes, els habitatges o elements constructius, la ceràmica i la dansa. En la seva societat, hi trobem una paritat entre homes i dones. Llibres: de la mateixa M. Carme Roca: “Escollida pels déus”, situada a l’Empúries grega; Núria Esponellà: “Aires de tramuntana”. No es troben gaires llibres d’aquesta època perquè la documentació és difícil. No hi ha documents escrits, tan sols tauletes de plom.
L’any 218 aC entren en escena els Romans i ho arrasen tot. A Barcino s’aglutinen els lliberts que són fills dels esclaus alliberats. La burgesia catalana és hereva d’aquests lliberts, gent amb molt d’empenta. Ens aporten una cosa molt important que és la llengua. Jesús Alturo i Tania Alaix han publicat fa poc un article a la revista Sapiens: al segle IV dC ja es troben paraules en català. Sant Pacià, bisbe de Barcelona (310–390) escrivia en comptes de si te placet, si et plau. Sèneca al segle I deia: “Abans quan parlàvem llatí”. Hi ha llibres escrits al 1915 sobre Claudi i Tarragona. Els autors escrivien de manera romàntica sobre el passat. L’imperi Romà inicia una davallada i, al segle III, cau. Arriben els Visigots que s’aprofiten de la corrupció dels Romans, de l’arribada del cristianisme i de l’aparició d’un altre element que va ser el canvi climàtic amb un refredament que va gelar els rius i va permetre que els pobles del Nord anessin cap avall.
Entre els segles VIII i XII hi trobem els Comtats Catalans que venen dels Francs i eren com reialmes. També venen els Musulmans que arriben fins a Manresa (996–1003) Ens van fer moltes aportacions: d’higiene, medicina, conreu... Enric Calpena: “El dia que Barcelona va morir” on descriu la gran ràtzia d’Al-Mansur. La Catalunya vella conservava certa independència. Borrell II depenia dels Francs i, davant els atacs musulmans, els demana ajuda i, com que no se la donen, es fa independent. Aquí apareix Catalunya com a entitat pròpia. Figura important és Alba de Vic (s. XI), la primera escriba professional de tota mena de documents amb paraules catalanes. De la mateixa època trobem L’abat Oliva i Ermesenda de Carcassona, creadors del tractat de ”Pau i treva” per tal de pacificar la societat tan guerrera del seu temps. L’abat Oliva, bisbe de Ripoll, recopilava textos de totes les cultures com jueus i musulmans. Al 1150 es casen Ramon Berenguer IV i Peronella D’Aragó. És la unió de dos regnes ben diferents i que es nota en els escuts amb cors en el d’ella. Teresa Sagrera. Confidències d’una reina”; Les Homilies d’Organyà (s. XII) fragments de sermonaris. Escrits en català.
Jaume I, el conqueridor, un rei que va tenir molts fills i a tost els va voler deixar patrimoni. Pel tal motiu es va passar la vida conquerint terres. Albert Salvadó i la seva trilogia ( El punyal del sarraí, La reina hongaresa, Parleu o mateu-me). A destacar la figura d’ Aurembiax d’Urgell que va defensar el seu territori disfressant les dones amb vestits d’homes. Cròniques: de Ramon Muntaner; de Pere el Cerimoniós o el llibre del rei Pere de Bernard Desclot.
El segle XIV és el segle de la Pesta negra que fa que l’home tingui més iniciativa, coneixement i interès per tenir-lo: Albert Bosch “L’Atles furtiu” , Coia Valls: “El mercader” Teresa Sagrera “Cabells de gebre”. Laia Perearnau: “Francesca de Barcelona” .M. Carme Roca: “Intrigues de Palau”, “El pont de fusta”. Un fet negatiu és que Jaume I prohibeix que les dones vagin a la universitat. Martí l’Humà mort al 1410 sense descendència i en el Compromís de Casp s’imposa Ferran d’Antequera, introduint la dinastia Trastàmara. Curial i Güelfa atribuïda a Enyego d’Àvalos. Martí Gironell: “L’Últim Abat” on narra la resistència de Sant Benet de Bages al rei de Castella.
El segle XVII és el segle dels bandolers: Llorenç Capdevila: “Serrallonga, l’últim bandoler”. Quant a la guerra dels segadors hi trobem Andreu Gonzalez juntament amb Ramon Gasch: “Defensors de la terra” “Bon cop de falç”. Carme Riera: “Dins el darrer blau” sobre la Inquisició que feien callar la gent amb la por. Amb la Guerra de Successió Maria de Bell-lloc: “Vigatans i Botiflers”; Eduard Mira: “El tinent anglés”. Al segle XIX neix la novel·la històrica amb Walter Scott: “Ivanhoe” Antoni de Bofarull va escriure sobre diferents monarques. F.P. Briz: “El coronel d’Anjou”; Teresa Sagrera: ”Llaços de sang”; Ferran Garcia: “Guilleries” sobre les guerres carlines. Els conflictes colonials són tractats a “Cuba” de Carme Riera i “La fada negra” de Xavier Theros. Al segle XX hi ha el pistolerisme i Roger Bastida: “L’ombra de la whashingtònia “; Tània Juste: “L’hospital dels pobres” i Albert Bosch “El temple dels pobres”. Quant a la Guerra Civil: Joan Sales: “Incerta glòria”; Andreu Claret: “El consul de Barcelona”; Maria Barbal: Pedra de Tartera; Jaume Cabré: “Les veus del Panamo”.
Un patrimoni nostrat i una literatura també nostrada.
|
