| Resum: |
|
La Glaciologia és la ciència que estudia el gel. Forma part de la Geografia física (no de la Geologia) per la capacitat que tenen les glaçares de modificar el paisatge.
Les glaceres són el major indicador del canvi climàtic. Les aus i les plantes s’adapten en funció de la meteorologia però el gel no, es fon i desapareix. Comparant on hi havia hagut gel i on n’hi ha ara, es pot predir el canvi climàtic.
Una glacera és gel glacial en moviment. Per formar-se una glacera cal molta neu a l’hivern i poca calor per tal que no desaparegui del tot a l’estiu. No creix il·limitadament degut a efecte de la gravetat que fa que vagi lliscant per la muntanya, desplaçant-se a una velocitat mitja de 50 metres l’any.
El gel ordinari és aigua líquida que es transforma per baixa temperatura. L’aigua de mar també es gela, formant les banquises.
El gel glacial es forma per cristalls de gel que estan a l’atmosfera i s’ajunten entre ells. Cau en forma de neu (poca densitat). Les diferents capes de neu es compacten per pressió fins a transformant-se en gel glacial en un procés que dura entre 8 i 10 anys.
Les llengües que baixen formen torrents, rius i, en arribar a indrets més càlids, llacs. Si entren al mar formen una “barrera o plataforma de gel”; també deixen anar aigua de desglaç i, quan es trenquen, formen els icebergs (aigua dolça dins el mar). Dels icebergs sols n’és visible un 10%, la resta està submergit. El que trenquen els vaixells trencagels és la banquisa (aigua salada), d’un màxim de 2 metres de gruix.
A l’Antàrtida s’ha perforat fins a 4.700 metres de gruix de gel. Està ple de bombolles que provenen de l’aire que va caure amb les nevades i que no van quedar del tot compactades.
El gel de l’Antàrtida té 850.000 anys, el de l’Àrtic fins a 300.000 anys.
En una glacera, a més de gel hi ha material morrènic: erosió de les muntanyes i del que li cau al damunt. Una taula de glacera consta d’un tronc que no es desglaça perquè la part de dalt, el barret, li fa ombra; És curiós veure com es desplacen.
La Glaciologia neix als Alps a finals del segle XVIII. Pretenia evitar fenòmens catastròfics que van començar a principis del segle XIX.
Les glaceres malmetien les valls en explotar per acumulació d’aigua a dintre que no havia pogut sortir per davant formant un llac. Amb bombes d’extracció buidaven l’aigua i van fer sistemes d’aprofitament per fer energia neta i pels regadius.
Ara els glaciòlegs treballen per les companyies elèctriques.
A l’Antàrtida, entre gel glacial i la banquisa que el rodeja, hi ha el 90% de gel del món (30 milions de m2).
A l’Àrtic hi trobem el 8%, la màxima extensió del qual és banquisa. El desgel és molt superior que al del pol sud perquè a la banquisa no es produeix l’efecte “mirall” (radiació de la calor del sol cap dalt) com passa a l’Antàrtida, sinó que amb la calor es fon i escalfa l’aigua del mar.
El 2% restant del gel està a les cadenes muntanyoses més altes: camps de gel de la Patagònia, amb el Perito Moreno que presenta unes de les coloracions més boniques del món. També a l’Equador on, en 25 anys s’ha perdut el 30% del gel. A Nova Zelanda, amb 72 glaceres, i a les grans muntanyes d’Àsia. I, en procés de desaparició, als Alps.
On menys gel hi ha és a l’Àfrica, sobre el Kilimanjaro, la muntanya més alta del continent.
A l’Himàlaia hi ha la glacera més llarga del món. Mesura 700 km. de llargada i 1.000 m. de profunditat.
Als Pirineus, la glacera del Garona, amb 66 km de llargada, es va formar 18, 20, 30.000 anys abans del gran desgel.
El gel de la glacera que va formar el llac Léman (Ginebre, Alps), prové de la nevada que va caure el dia que Cristòfol Colom va descobrir Amèrica. |
