| Resum: |
|
La Tomba de Tutankhamon va ser descoberta l’any 1922.
Pertany a l’Imperi Nou i és l’única tomba d’aquest període trobada pràcticament intacta, amb la mòmia i tot l’aixovar compost d’aproximadament 4.500 objectes. Va trigar 8 anys a ser buidada.
Abans del descobriment de la seva tomba, Tutankhamon era totalment desconegut; és arrel d’aquest fet que pren interès mediàtic.
Tutankhamon va regnar en un moment complicat. Va morir relativament jove (18-20 anys), de manera sobtada.
Antecedents:
L’Egipte faraònic va ser governat per 33 dinasties durant uns 3.000 anys. Va començar amb la unificació de l’Alt Egipte i acabar amb la seva annexió a l’Imperi Romà, arrel de la batalla d’Actium l’any 27 a. C. i posterior nomenament d’Octavi August com a César.
Per situar més clarament el regnat de Tutankhamon, direm que les piràmides van ser construïdes entre els anys 2.700 i 2.200 a. C. (entre la 3ª i 6ª dinastia) i ell va viure durant la 18ava dinastia (1.330 – 1320 a. C.).
Amenofis III va ser el seu avi. Durant el seu mandat Egipte va aconseguir la seva màxima extensió territorial, tant al sudamb l’annexió de Líbia (actual Sudan), com a l’est amb l’expansió amb els territoris de Síria i Palestina.
Amenofis IV (Akenaton) va ser el seu pare, casat amb Nefertiti amb qui va tenir 6 filles. Sembla que ell era fill de la 3ª esposa.
La seva vida:
Tutankhamon va heretar un gran imperi. També, una gran problemàtica: el creixement polític i econòmic del temple d’Amon.
Els antics egipcis eren politeistes. Cada divinitat tenia els seus clergues. El temples tenien terres de conreu i agricultors al seu càrrec. Aconseguien excedents que havien d’emmagatzemar i gestionar, cosa quefeien els funcionaris que també depenien del temple. El temple també s’ocupava de l’educació dels nens i la formació dels joves. Disposava dels béns d’aquells que morien sense hereus.
El temple d’Amón, originari de Tebes, era el dominant arribant a tenir tal poder que rivalitzava amb la institució faraònica.
En front a questa situació de crisis, el seu pare va clausurar el temple d’Amon i la resta de cultes, excepte el d’Aton, a qui va nomenarúnic déu. D’aquí el seu canvi de nom. També va treure la capitalitat a Tebes i edificà una nova ciutat anomenada Aketaton, actual Tel el Amarna, des don regiria l’imperi. La crisis que es produí fou molt important, afectant a tots els aspectes tant religiosos com socials, polítics, econòmics i militars. Va ser enterrat a Amarna.
El successor d’Aketaton va ser Esmenjar, el faraó més enigmàtic i desconegut. La seva tomba no ha estat identificada. Alguns autors diuen que va ser la mateixa Nefertiti qui el va succeir.
El següent faraó fou Tutankhaton (Tutankhamon) que pujà al tron a l’edat de 8 anys. Fou una figura molt manipulable, amb un regnat condicionat per tot tipus d’intrigues.
Va impulsar la Restauració. Reobrí el culte a la resta de divinitats, es canvià el nom, tancà la nova capital i la retornà a Tebes on traslladar la tomba del seu pare.
El seu regnat va ser molt curt. Va morir sense descendència reconeguda, el va succeir Ay, qui fou succeït per Ramsés I.
El territori:
La vida dels antics egipcis es desenvolupava entorn a dos eixos geogràfics: un eix nord – sud seguint la direcció del riu cap a la seva desembocadura.
Egipte es desenvolupa a les riberes fèrtils del Nil. La crescuda del riu arriba a primers de maig, inundant ambdós costats. El llim que hi resta afavoria la fertilitat. Al segle XIX es construeix la 1ª presa a Assuan, modificant el ritme i la intensitat de les crescudes.
El segon eix va de l’est a l’oest, seguint el recorregut del sol (déu Ra, símbol de la renovació). El sol surt per l’est amb energia renovada i es desplaça cap a l’oest. Durant la nit fa el viatge subterrani amb la barca sagrada ajudat per les divinitats protectores.
La tomba de Tutankhamon:
La necròpoli de Tebes està situada a la riba oriental, a l’altre costat del riu hi ha els temples Luxor i Karnac.
Les tombes de la Vall dels Reis estan numerades segons la data de descobriment. En aquells moments els faraons ja no eren enterrats en piràmides, sinó en hipogeus.
La de Tutankhamon és la nº 62 i està situada a la vall central. No compleix el paradigma propi de la 20ava dinastia, ja que la que ell es feia construir encara no estava acabada quan va morir de manera sobtada. Se’n va utilitzar una ja construïda i es va adaptar precipitadament ja que no estava destinada a enterrar un faraó. La llei marcava que no podien transcórrer més de 70 dies entre la mort i l’enterrament.
Consta d’escalinata, avantcambra,estança funerària, estança del tresor i una darrera estança amb el mobiliari.
Va patir dos robatoris però, en cap cas es van poder emportar objectes per ser massa grans, ni profanar el sarcòfag. Amb el pas dels anys, degut a varies inundacions torrencials, acumulacions de terra van deixar invisibilitzada l’entrada. També,degut a la voluntat dels successors que volien esborrar de la història el període monoteista, es va perdre de la memòria d’aquest faraó i això va ajudar a preservar la seva tomba.
La càmera mortuòria és l’única estança amb pintures murals. Aquestes no estaven encara ben seques quan es va tancar la tomba. La humitat residual que es va crear és la responsable de que les pintures i la mòmia no estiguin en el millor estat de conservació.
Les pintures mostren escenes dels processos funeraris, del successor obrint-li la boca, del faraó amb els deus i dels babuïns que representen les divinitats protectores que acompanyen a Ra en el seu viatge subterrani per la nit.
La càmera funerària conté 3 sarcòfags de fusta, un dins l’altre, i tots dins un quart sarcòfag de pedra i 4 capelles funeràries superposades que ho protegeixen tot.
Els sarcòfags tenen forma antropomòrfica. El primer de fusta mesura 2 m. El segon representa la figura del faraó amb els seus atributs reials. En el tercer, fet d’or massís, s’hi troba la mòmia.
L’aixovar es troba a la càmera del tresor.
El conjunt canopi està dins d’un cofre d’alabastre, guardat en una capella funerària. Està format per 4 vasos que contenen les vísceres.
El cor es guardava dins el cos un cop momificat. Era necessari per poder-se presentar al judici dels morts. Pels antics egipcis el cor representava el mateix que l’ànima pels cristians.
Seguidament, el conferenciant explica en detall com duien a terme l’evisceració del crani, dels intestins i de la caixa toràcica.
Estudis realitzats en la mòmia:
1925, primera autòpsia.
1968, estudi radiològic amb radiografies simples.
1978, radiografies convencionals del crani.
2005, TAC i escàner, i estudi demostres genètiques de la seva mòmia i de les d’altres familiars.
Tres anys després del descobriment de la mòmia (1925) es duu a terme el primer estudi. Es troben moltes resines adherides fruit de praxis desafortunades durant les maniobres de l’enterrament. Aquestes resines van ser alliberades i la mòmia va ser estudiada i restaurada.
El primer que es troba són els embolcalls externs: màscara funerària, 3 collarets, 2 manetes d’or que subjecten el maial i el ceptre reial, un amulet de resina entre les mans. També 6 capes de bandatges.
Seguidament venen el embolcalls interns: 15 capes de bandatges entre els que hi havia més de 150 amulets, un d’ells una daga amb la fulla de ferro. Estem a l’inici de l’edat del ferro, i és la primera mostra trobada a Egipte.
I arribem a la mòmia. Per comparació amb d’altres faraons té els braços creuats sobre l’abdomen mentre que en les altres estan creuats sobre el tòrax. L’estat general és bastant deplorable, amb la pell prou cremada i parts del cos quasi inexistents degut al factor oxidatiu per 3.000 anys en un ambient humit i contacte amb resines.
Entre el 2n i 3r sarcòfag hi ha elements florals propis dels mesos de març-abril, la qual cosa permet apuntar una data aproximada de la mort, tenint en compte que no podia ser més de70 dies bans de l’enterrament.
L’estudi del crani fet l’any 1968 permetia concloure que Tutankhamon va morir d’un traumatisme cranio-encefàlic, possiblement causat per una caiguda, o pot ser per un assassinat? L’estudi posterior fet l’any 2005 descarta el traumatisme i atribueix els dos trossos d’ossos trobats dins el crani a un factor post-mortem fruit d’una mala praxi durant les maniobres de buidatge que van provocar el trencament de 2 vèrtebres.
En l’estudi radiològic del tòrax (any 1968), s’observen greus lesions: absència de clavícules i estèrnum, costelles trencades i el que és més anòmal, absència de cor. El TAC fet l’any 2005 confirma les troballes de l’estudi anterior; apunta a que la mort podia haver estat per caiguda de carro, accident de caça, guerrejant, o pot ser per assassinat?
La resposta precisa la dóna la comparació entre les radiografies d’ambdós estudis en poder observar que en les del primer estudi el tòrax estava intacte i no així en les segones. Es conclou que en l’intermedi hi va haver una profanació de la tomba.
En el segon estudi també es poden observar múltiples lesions al peu dret, adaptacions degudes a una malformació genètica del peu esquerra. Aquesta troballa ens parla de que el faraó patia de dolor crònic i dificultats per caminar (en l’aixovar es van trobar més de 100 bastons).
En el TAC efectuat l’any 2005 es perceben senyals de caigudes freqüents i d’una fractura en el fèmur esquerra produïda 2 o 3 setmanes abans de la mort. Això permet justificar la possibilitat de que la mort fos provocada per una infecció.
Possibles síndromes congènits i metabòlics:
En base a aquests síndromes es podrien explicar malalties sofertes durant la seva vida. L’estudi dels mateixos no és concloent.
En les representacions iconogràfiques s’observa: cap molt gran, tòrax enfonsat, malucs prominents i faccions efeminades.
L’estudi de la mòmia no permet arribar a cap conclusió. Aquests trets s’ha d’atribuir, doncs, a la moda artística en el període Amarnià.
Sí que es confirma que patia paludisme, malaltia endèmica a la regió encara avui en dia, però que no pot justificar la mort d’un adult.
La comparació entre mostres òssies de diferents membres de la família reial de la 18ava dinastia, criticada per alguns científics per utilitzar mètodes molt novedosos encara no acabats de confirmar, ha permès determinar perfectament el llinatge de Tutankhamon. També que pare i mare eren germans i identificar la mare dels dos fetus femenins trobats dins la tomba, encara que no es té constància de la seva identitat, probablement la primera dona o alguna de les altres.
Fins aquí el que es pot afirmar a hores d’ara.
Els estudis permeten avançar en el coneixement, però sempre fan sorgir nous dubtes i desafiaments. Aquest és el gran repte de l’egiptologia.
|
