| Resum: |
|
Introducció
Segons totes les enquestes, Nelson Mandela representa el millor del segle XX.
Parlar de Nelson Mandela és parlar de l’Apartheid i dels grans conceptes que expliquen la història dels S XIX i XX: imperialisme, colonialisme i guerra freda.
L’Apartheid és el lloc on es prenen les decisions i acords importants.
El sistema de l’Apartheid comença a desfer-se l’any 1990 amb l’alliberament de Nelson Mandela.
Contextualització: la situació a Sud-Àfrica
Sud-àfrica representa l’atípica història d’un país negre governat per un petit grup de blancs.
L’any 1652, un grup de colons holandesos que tenen problemes navegant en busca de les Índies Orientals, s’instal·len a la costa i funden Ciutat del Cap. Són calvinistes, molt treballadors i esforçats, racistes i esclavistes. Es coneixen com a “Boers” o africants: holandesos africans que es dediquen a l’agricultura.
El 1834 arriben els anglesos i es fan amb el control de la zona. Els boers es veuen obligats a deixar la costa i es traslladen cap a l’interior. Comença el Gran Trek, són molt cristians i pensen que estan fent el camí a la terra promesa. Vencen als zulús i funden la República de Transvaal i l’Estat lliure d’Orange. Troben jaciments d’or i diamants i això també ho volen els anglesos.
Cecil Rhodes (1853-1902) instiga als anglesos a expandir l’imperi. Defensa l’imperi perquè és la solució de la metròpoli per poder ubicar part de la seva població, col·locar els excedents de producció i obrir nous mercats. Funda Rhodesia.
Els anglesos inicien dues guerres anti-boers. Els boers guanyen la primera (1880-81) practicant guerra de guerrilles, amb armament cedit per altres potències.
Els anglesos guanyen la segona (1899-92), ja han après a moure’s pel terreny. Tanquen la població boer en camps de concentració per tal que no puguin ajudar en la guerra, Un cop vençuts, els donen autonomia en certs temes, però hauran de fer la guerra amb els anglesos (així participen en la 1ª guerra mundial).
Quan els anglesos van arribar a l’Àfrica van abolir l’esclavitud, ja estava molt mal vista per la seva societat. L’apartheid substituirà l’esclavitud com a sistema de control social.
Es creen colònies independent amb el nom d’Unió Sud-àfrica (Transvaal, Orange i Ciutat del Cap).
El partit Nacional Africà arriba al poder l’any 1948 i imposa l’apartheid de forma absoluta i legal. Separació equival a discriminació: es classifica la població pel color de la pell (amb carnet segons tonalitat del color); es prohibeixen els matrimonis i les relacions sexuals mixtes; la població negra queda exclosa de la vida política (il·legalització de partits); es crea un sistema de passis per circular pel país; es creen espais públics separats; sorgeix un estat fantasma, tipus camp de concentració, del qual sols es pot sortir per anar a treballar.
La pressió social internacional és molt gran. Al S.XIX encara s’acceptava l’esclavitud, al S.XX ja no.
La guerra freda és l’excusa que utilitza Sud-àfrica per defensar l’esclavitud, abduint que els negres són comunistes.
Segons el seu 1r ministre H. Verwoerd (1960) Sud-àfrica és el símbol de la lluita contra el comunisme i el bastió del cristianisme a l’Àfrica. Això provoca molts aldarulls i enfrontaments en els quals moren 69 persones. Anys després, es produeix la gran matança de Sowetto (1976) en la que moren molts nenes, dones i vells.
El règim es mantenia a base d’una repressió desenfrenada i Anglaterra no s’hi sentia còmoda. El 1961 Sud-àfrica es declara república independent i surt definitivament de la Commonwealth.
El partit Nacional Africà, a l’oposició, és de caràcter multiracial i s’inspira en els mètodes de Mahatma Gandhi. Nelson Mandela va treballar molts anys a l’Índia i va posar en marxa la desobediència civil i la lluita pacífica perquè els indis que vivien a Sud-Àfrica també patien segregació).
Però, a l’Índia el poble no estava d’acord amb la violència i la repressió i s’hi revelaven, a Sud-àfrica s’hi estava d’acord.
Amb l’enduriment de l’Apartheid van veure que amb pacifisme mai guanyarien. Els mètodes de lluita es van endurir, avançant cap a la lluita armada.
El 1961 es crea una aliança entre el Congrés Nacional Africà i el Partit Comunista Africà anomenada “La llança de la nació”. El mèrit és que sempre es va defensar la creació d’un país multiracial i democràtic, amb un discurs inclusiu.
Nelson Rolihlahla Mandela
Neix el 18 de juliol de 1918 a Mvezo. El seu pare era conseller de la casa real Thembu. Queda orfe als 9 anys i és educat com a membre de la noblesa xhosa. El nom amb que el coneixem li posa la seva mestre de Primària, una missionera anglesa. Estudia dret i s’implica en política.
S’uneix al Consell nacional Africà (1943). Entre a formar part d’un bufet d’advocats blans a Johannesburg on coneix a Oliver Tambo.
Es casa amb Evelyn Ntoko Mase, amb qui té 4 fills.
L’any 1949 és nomenat Secretari General de la Joventut del CNA. Defensa la lluita pacífica i un front multiracial. Crea el programa d’acció, utilitzant mètodes de Gandhi i la lluita sindical. S’alia amb els comunistes.
Porta endavant la campanya de desafiament de les lleis injustes (1952), essent detingut per primera vegada per violar la Llei de supressió del comunisme.
El 1955 obre el primer bufet d’advocats negres a Johannesburg amb Oliver Tambo. L’han de tancar al cap d’un any. Impulsen la campanya “Sortim al carrer i desobeïm”
Aquest mateix any es divorcia i el 1958 es torna a casar amb Nomzamo Winifred Zanyiwe (Winnie Mandela).
Després de la matança de Sharpeville s’il·legalitza el CNA i es fa el pas a la lluita armada. El 1961 passa a ser el cap del braç armat del CNA a la clandestinitat.
És detingut per recaptar diners en països veïns. Inicialment és jutjat per organitzar vagues i després per conspirar contra el govern amb l’ajut de potències estrangeres (URRSS) i terrorisme.
El 1964 és condemnat a cadena perpètua, amb el número de presoner 466/64. Les condicions de vida són molt dures, per mantenir la integritat estudia a distància i fa exercici físic. Al 1985 hi ha una primera trobada amb el govern, aprofitant una estada hospitalària per ser operat. Al 1988 hi ha un canvi de presó que suavitza una mica les condicions.
En tot aquest temps el govern té tota la opinió pública mundial en contra, amb boicot econòmic, aprovat el 1986 pel Congrés i el Senat dels EEUU (M. Tatcher i altres líders mundials no censuren l’Apartheid). Tampoc poden participar en els campionats esportius. Aïllat i feble, el govern inicia contactes amb Nelson Mandela.
El 1966 la ONU qualifica l’Apartheid de crim contra la humanitat i el 1979 legitimitza la lluita armada contra el règim. El 1988 hi ha un concert multitudinari demanant la llibertat de Nelson Mandela.
Sud-àfrica havia envaït Namíbia i Angola. Entre 1987-78 tenen grans derrotes militars gràcies a l’ajut de la URRSS (armament) i Cuba (tropes). Molts cubans recolzen la lluita antiracista doncs tenen avantpassats angolesos. Es produeix la retirada i el règim, per poder sobreviure, posa en marxa una transició democràtica.
Nelson Mandela és alliberat l’11 de febrer de 1990. Quatre dies després, ell mateix crida a la calma, en front a la provocació a la violència i aconsegueix controlar la gent.
El 1992, un cop consolidada la democràcia, es separa per 2ª vegada. Winnie Mandela va resultar ser un personatge molt fosc.
1993, Nelson Mandela rep el Premi Nobel de la Pau.
Es declara la fi de l’Apartheid i es convoquen les primeres eleccions lliures per l’abril de 1994. Mandela serà el primer president democràtic de la República Sud-africana.
El 1995 es posa en marxa la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, presidida per Desmond Tutu, arquebisbe de Ciutat del Cap. Això permet reconstruir el país.
El conferenciant finalitza fent la comparació d’aquesta transició amb l’espanyola, on no hi ha hagut reconeixement de les víctimes. També fa referència a la pel·lícula “In victus”, en la que no es ven la idea de la venjança, sinó una Sudàfrica on tothom hi té cabuda.
|
