| Resum: |
|
Aquesta conferència intentarà justificar el perquè dels Drets i Deures d’unes generacions en vers les altres, basant-se en el sentit de Justícia social.
El primer que es planteja és: front a injustícies històriques reconegudes avui i de les quals en deriven indemnitzacions a les víctimes o els seus hereus, és legítim atribuir a les generacions actuals presents deutes econòmics històrics?
Per entrar de fons en el tema, es posa per exemple el cas del govern grec que demana compensacions i reparacions a Alemanya per les injustícies sofertes durant la II Guerra Mundial, tenint en compte que la quantitat abonada en el seu moment no cobreix totes les despeses per atendre a les víctimes dels crims de guerra. Alemanya no ho ha assumit perquè ja està prescrit, però Grècia ho reclama com a qüestió ètica i moral, no legal. Això ens posa davant de la gran complexitat de les defenses que porten el processos.
Amb quins fonaments legals es pot reclamar avui als ciutadans alemanys la seva corresponsabilitat?
MARC TEÒRIC
Per avançar en l’anàlisi de la temàtica s’haurà de tenir en compte diferents aspectes:
- Hi ha diferents modes de reparacions històriques: Restitució (terres, obres d’art, etc.). Compensació (restitució econòmica) i Reconeixement. (mesures per millorar la vida dels descendents, canvis en la legislació, etc.).
- Estem parlant de comunitats polítiques com a agents implicats.
- Ens centrarem sempre en les generacions successives.
QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ
Resulta justificat que se m’exigeixi, a mi, una obligació de respondre d’alguna manera per un acte injust que no he comès i de reparar un dany en la causació del qual no he participat?
“Atès que els ciutadans americans actuals no van ser còmplices en el crim de l’esclavitud, aquesta demanda [la de considerar als ciutadans actuals com a responsables de reparar injustícies històriques, només pot basar-se en la idea moralment repugnant de què els individus poden ser carregats amb els deures amb què va incórrer altra gent.” Bernard R., filòsof polític i acadèmic (University of North Carolina).
“Jo mai vaig tenir un esclau. Mai vaig oprimir ningú. No sé per què hauria de pagar per algú que sí que ho va fer [tenir esclaus] generacions abans que jo nasqués.”
En aquest cas estem analitzant el cas des del punt de vista de la “Responsabilitat moral individual personal”. Això implica que en front a una acció danyina, voluntària i intencionada, es produeix una “culpa” de la qual n’esdevé el deure de compensació pel dany causat. Segons aquest model, sols es pot demanar compensació a aquella persona o persones que ha comès la culpa. Però els hereus, que no en són culpables, si que tenen o porten responsabilitat moral.
Es pot transferir o heretat la culpa? La culpa no s’hauria de transferir mai a través de la sang. Però hi ha alternatives per justificar els deures de compensació contemporanis per injustícies històriques, des del model de responsabilitat personal.
Argument dels beneficis: en front a una injustícia, el culpable es beneficia de la mateixa sense fer compensació. Perpetuar aquesta injustícia equival a cometre un nou dany.
Però, i si no és aquesta la manera correcta d’enfocar el cas? Si adreçar la responsabilitat de les generacions actuals des d‘una noció individualista de responsabilitat personal no està en consonància amb la naturalesa d’aquest tipus d’injustícies? Si no hi ha hagut compensació i jo m’estic beneficiant del desenvolupament social, estic perpetuant la injustícia i sóc responsable de les desigualtats actuals. La frase “El passat està passat” és del tot inapropiat, les conseqüències estan en curs. Com veiem, aquí estem analitzant des del model de responsabilitat col·lectiva.
Posant per cas els crims del nazisme, s’ha d’estudiar com a dany col·lectiu perquè va ser una nació qui els va cometre. En aquest cas, quan els ciutadans actuals alemanys paguen taxes compensatòries per danys causats per la seva nació en temps passat, no estan responent per la culpa dels crims, sinó que són partícips de la reparació dels fets.
En quines circumstàncies i en quines condicions es podria actuar en base al model de responsabilitat col·lectiva? Sempre en base a la responsabilitat causal col·lectiva i al fet de ser beneficiari. I tenint en compte que els subjectes de la generació actual pertanyen lliurement al grup que s’ha de responsabilitzar, tenen informació sobre les decisions i resultats de les activitats del grup i tenen capacitat de control sobre dites activitats.
Però ens hem deixat d’analitzar un aspecte: el subjecte agressor (culpable), no és un individu, sinó un agent corporatiu (comunitat política, estat). L’Estat sobreviu als seus membres, encara que els seus membres no sobrevisquin al llarg del temps. Per tant, a l’Estat si se li pot exigir reparació i compensació. El 1r Ministre o President, com a representat de l’Estat, té la culpa i s’ha de disculpar i compensar i això ateny a tot el país i a tots els ciutadans. Enfocat així, el ciutadà no compensa per “herència de sang o cultural”, sinó per “pertinença cívica” a la comunitat política. Adquirir la ciutadania comporta, entre d’altres coses, la responsabilitat de complir amb la teva part en el tribut de les obligacions de l’Estat.
Ara bé, s’ha de tenir en compte amb quins requisits bàsics s’ha d’efectuar els deures de compensació en el present. En aquest sentit, cal que hi hagi igualtat entre tots els membres que configuren la ciutadania del país.
Finalment, doncs, estem analitzant el cas del model de responsabilitat cívica. I aquest model no està del tot deslligat de la responsabilitat moral, la qual cosa és imprescindible per garantir que els principis i actuacions de les nostres comunitats són ètiques i cíviques.
|
