| Resum: |
|
Tenir cura equival a dir cuidar. Qui cura és, en realitat, qui cuida.
Heidegger, defensa la importància d’ocupar-se de l’altre. Ressalta dues dimensions de la cura: una ètica, de caràcter sentimental i sociològica, en la qual té un paper fonamental la família, i una altra política que té a veure amb el dret a ser cuidat.
La importància de tenir cura
Després de la 2ª Guerra mundial, la nostra societat concreta 7 factors:
1. El somni de la raó pot produir monstres. Filòsofs com Hop i Locke (antropologia liberal anglesa) reivindiquen l’autonomia i l’autosuficiència de l’individu front a l’església i l’estat. Aquest centrar-se tant en l’individu va comportar que la fragilitat i la dependència s’entenguessin com a defectes. També entendre els altres com enemics de qui cal defensar-se (espai privat – espai públic). En conseqüència, tenim por de l’altre i de la feblesa. Símil: Clint Eastwood encarna al millor, ell sol ho aconsegueix tot. Però fins i tot ell s’ha fet gran i necessita dels altres i, així, de gran fa millors pel·lícules.
Nosaltres som animals orgànics que depenem de l’alimentació, naixem i morim plorant i amb dependència. La ciutat és el lloc on l’individu rep la cura (la ciutat com a representació mínima del planeta). Cal tenir cura d’un mateix, però també de la societat i del planeta, som vulnerables i vivim en una estreta interdependència amb el medi. Símil: L’astronauta que viu dins la nau.
2. Des de fa més o menys 20 anys, estem vivint una forta “Neofília” o estimació desmesurada per tot allò que és nou. La novetat per davant de tot. L’obsolescència programada ens diu que no cal cuidar lo vell, ja tindrem una altra cosa nova. Això afecta també al cos. Paradoxalment, estimem més les coses quan veiem que les podem perdre.
3. La filosofia s’ha dedicat a pensar molt en la raó i la ment però no en el cos. Patim una gran eufòria tecnològica. Si m’espatllo, m’arreglaran. No pensem prou en l’envelliment, no respectem el cos com és, el volem domesticar al nostre gust. Però el cos té memòria, no oblida, et recorda tot el que has fet amb ell. Metàfora: Dorian Gray.
4. Economització del món i de la vida. El mercat governa la vida (l’hospitalitat es paga versus Airbnb, a la carretera em paro quan veig a algú caminant versus Uber). La vida quotidiana està cada vegada més descuidada (s’ha de fer festes per tot versus cuidar el veïnatge, les xerrades espontànies.
Tot plegat ha generat un mal tracte cap el depenent, cap el que no va al ritme “dels temps”. En aquest sentit, el vell queda molt afectat.
5. Fort rebuig del patiment. Volem pastilles per a tot, arraconem allò que ens pot fer mal, ens humilia ser cuidats. Desitgem una societat indolora.
6. Entenem la vida com un contracte entre dues parts, i si no es compleix, recorrem a la Justícia. No volem entendre que qui té més força ha de cedir una mica.
7. En els ideals de la Revolució Francesa, hem reforçat massa la Llibertat i la Igualtat i hem descuidat la Fraternitat.
Ètica de la cura
És l’ètica de la solidaritat i la responsabilitat. Posa el centre en la fragilitat, no en el poder. Equival a fer costat a l’altre, acceptant les molèsties que això pot comportar.
“Em faig càrrec, arrossego la càrrega, m’encarrego” Això és la corresponsabilitat. No és una vergonya ser una càrrega, ens hem d’alegrar de poder cuidar “avui per tu, demà per mi”.
Cal ensenyar estratègies per poder cuidar. Cuidar bé dóna estabilitat a l’un i a l’altre.
Cuidar és un deure, però un deure que pot donar plaer.
Les polítiques i la cura
Generalment han estat les dones les que han estudiat l’ètica del tenir cura i les que han reivindicat que ser cuidat és una qüestió política.
Perquè tenir cura no és una opció personal, cal organitzar-la i establir polítiques que garanteixin que es dugui a terme amb ètica.
Cal que hi hagin polítiques que tractin de com cuidar la gent amb amabilitat i cortesia, perquè el que necessita ser cuidat no és un objecte. La mirada atenta, el respecte, ha de ser la base del tenir cura.
La cura no s’ha d’entendre solament com un contracte mercantil entre les parts.
Les persones, i també les ciutats, són agents cuidadors.
També cal tenir cura de les institucions, de les organitzacions i de la democràcia.
Hem de defensar un model centrat en la persona i no en el problema i/o els professionals. La política ha d’estar feta per als ciutadans.
Malgrat l’eslògan “L’arruga és maca”, el cos envellit és feble, i els vells no tenen un lobbie que els defensi. No es pretén enemistar joves i vells, es vol reivindicar que la vellesa també ha de tenir un lloc en l’espai públic.
El fràgil ha de tenir veu, se l’ha d’acompanyar on calgui per tal que pugui ser escoltat.
Tenim una política del tenir cura que castiga les dones que, a la vegada, busquen altres dones per cuidar la seva família.
Tenir cura no ha de ser cosa de dones perquè els homes també cuiden i ho fan molt bé. I perquè les dones han de poder decidir si volen cuidar o no.
El que no ha estat cuidat no pot cuidar. Segons com t’hagin cuidat seràs més o menys feliç.
Una bona cura dóna confiança al nadó; l’educació fomenta l’auto-respecte i et permet ser un bon ciutadà; la manca de respecte per la persona tal i com és, genera individus violents. Quan aquests tres aspectes no són cuidats, la persona no pot actuar positivament.
Llibres recomanats:
- Lipovetsky. “La sociedad indolora”
- Tolstoi “La mort d’Ivan Ilitx”
|
