| Resum: |
|
La conferència es presenta com un viatge literari i visual a l’infern.
Dante va dissenyar la imatge del més enllà que es corresponia a la nostra cultura. A la vegada n’era el jutge que castiga o redimeix: els seus amics i enemics van al cel, a l’infern o al purgatori.
La Divina Comèdia és una obra clàssica, entenent clàssic no com a antic, sinó com al més gran (1ª classe). Va més enllà del temps i del lloc i esdevé universal i a temporal.
És divina perquè és un dels referents de la literatura medieval. És comèdia perquè acaba bé.
Es resisteix a ser etiquetada. És alhora medieval i actual.
Cruïlla de cultures que conforma el nostre imaginari.
Al llarg de l’obra, biografia i viatge avancen junts. És un viatge metafòric, de coneixement.
A l’edat mitjana, els que viatjaven ho feien per motius religiosos (els pelegrins), per anar a la guerra, o per ser rebutjat per la col·lectivitat (bojos, minusvàlids, deformacions, etc). Els literats no viatjaven, els llibres s’escrivien en els escriptoris.
No és fins al Renaixement que es comença a veure món. Els viatgers esperen trobar-se els monstres que descriuen els llibres.
El relat de Dante és un viatge imaginari però que està gairebé cartografiat, Significa el pas entre l’experiència llibresca i la real.
Per Dante, nel mezzo del cammini di nostra vita significa els 35 anys. La selva scura, l’entorn del mar, l’error. Explica el que somnia.
Una al·legoria és una metàfora continuada. A l’època medieval, l’al·legoria és una imatge, en dibuixos i paraules, que ajuda als analfabets a entendre i comprendre els missatges. És així que es redacta la Divina Comèdia.
A l’infern s’hi entra per una gran porta, és la ciutat de l’etern dolor on hi va la gent pecadora. Sempre s’avança cap a baix i cap a l’esquerra, descrivint cercles que acaben en un casquet de gel on hi ha la boca de Llucifer.
Hi ha molts habitants: Papes, poetes, religiosos, polítics, etc.
També amants (Al 5è cercle), Paolo i Francesca, Hel·lena i Paris, Tristàn e Isolda, entre els més reconeguts. També hi ha Cleòpatra, Aquil·les i altres.
Ulisses representa el viatge per excel·lència (per Virgili és el viatge del coneixement). Quan Ulisses arriba, Dante li fa fer un altre viatge, aquest de desafiament, excés i perill, i el fa anar cap a les columnes d’Hèrcules per conèixer el que hi ha més enllà. Prop de les illes Canàries és engolit per una ona que l’esquarteritza.
Passen els anys i la sonda que envia la NASA al sol rep el nom d’Ulisses, per veure que té el sol al darrera, en un món sense gent. Es reprodueix el que deia Dante, segur que algú que manava aquest projecte l’havia llegit.
Molts pintors s’han sentit atrets per les paraules de Dante, que són de foc i de llum. Entre els més importants hi trobem: Botticelli (1445-1510), Blake (1757-1827), Alberto Martini (1876-1954), etc.
Per a Dante el viatge d’Ulisses és foll, arriscat; ell manté la seguretat en el seu despatx, per això és el seu enemic. Per nosaltres, amb els valors actuals de la nostra cultura, són les dues cares d’una mateixa moneda.
Segons José Gao, filòsof espanyol exiliat a Mèxic (1900-1969), la
Divina Comèdia és:
- Escatològica: narració poètica i èpica d’un viatge.
- Topològica: triple altre món (cel, infern i purgatori).
- Didàctica: mentalitat de l’home cristià.
- Històrica: realitat del seu temps.
- Personal: enciclopèdica memòria d’ultratomba.
|
