| Resum: |
|
Al llarg de la conferència es compagina l’exposició oral amb el visionat de fragments significatius de diferents pel·lícules que permeten una mirada directe sobre les particularitats que es comenten.
Es presenta a Anna Magnani (AM) com a una actriu genuïna, amb molta personalitat, amb una mirada molt penetrant, molt diferent de les actrius del seu temps, sobretot de les que treballen a Hollywood.
AM es coneix especialment per la seva contribució al cinema neorealista italià (anys 1940 i 1950) malgrat que la seva carrera professional es desenvolupa en diferents gèneres i països.
Explica històries mínimes de la gent del carrer després de la 2a guerra mundial. El cinema neorealista vol parlar de com és la gent i la Itàlia de l’època. Això suposa un gran contrast amb el cine de Hollywood que presenta una evocació idealitzada de la realitat. Tothom és molt guapo i les pel·lícules tenen un final feliç.
La crítica ve a dir que AM era la musa del neorealisme però això no és cert. AM sempre va reivindicar la seva capacitat i talent d’actriu. Les muses no tenen autonomia pròpia i ella en tenia molta. Prefereix definir-se com a pionera d’una nova concepció d’artista. Fa importants aportacions al cinema:
- Va posar de moda la interpretació realista.
- Era com era la gent.
- Va ser una precursora del personatge femení modern (realista, complex, contradictori).
- Dóna paper protagonista a la dona, mentre que, en aquella època Hollywood sempre era l’acompanyant.
La clau de la seva modernitat rau en la seva figura, transcendint la pel·lícula en sí. AM més que una cara és una figura que interpreta i expressa amb molta força. Expressa la lluita de dona italiana de postguerra. Moltes vegades interpreta el paper de mare.
Sovint treballava amb canalla. Improvisava molt. Mostrava molta tendresa i espontaneïtat.
En les seves interpretacions era tant important l’expressió de la cara i les mans com els cabells, deixats anar, lliures.
Filmografia més important:
- 1945. Roma cità aperta (Roberto Rossellini).
- 1951. Bellissima (Lucchino Visconti).
- 1962. Mamma Roma (Pier Paolo Pasolini).
- 1972. Roma (Federico Fellini).
Algunes notes biogràfiques:
- Neix el 1908, el mateix any que Bette Devis, Simone de Beauvoir i Mercè Rodoreda. Filla de mare soltera d’una família treballadora, ella també serà mare soltera. Al llarg de la seva vida juga un rol molt poc normatiu, gens fàcil en el seu context. Mort l’any 1973.
- Debuta al cinema als 37 anys. No era lo habitual a l’època, a Hollywood començaven joves i es retiraven joves per representar l’eterna joventut (Greta Garbo, Joan Harlow, et.).
- Provenia del teatre còmic, del vodevil, de la revista satírica i de la crítica política. Li agrada molt riure i fer riure, encara que al cinema sempre interpreta papers tràgics.
- A partir dels anys 60 la realitat italiana canvia. Emergeixen actrius més joves, més guapes i ella perd impuls. Després de la seva ruptura amb R. Rossellini marxa als EEUU de la mà de Tennessee Williams. Va tenir una bona acollida.
- Retorna a Itàlia i treballa a la televisió, on retroba la comèdia i la complicitat amb el públic. Són les seves úniques pel·lícules en color. El públic s’adona que té els ulls verds.
- Mort sobtadament d’un càncer de pàncrees. Es pot dir que la seva és una carrera artística inacabada.
|
