| Resum: |
|
La novel·la policíaca pot denominar-se de diverses maneres: detectivesca,
negra, d’enigma… No tot és el mateix però totes coincideixen en el fet que hi ha un
conflicte a resoldre ja sigui un assassinat, un crim o un robatori.
Un antecedent d’aquest tipus de novel·la ho trobem a Sófocles. En una obra de
teatre el personatge s’exilia perquè l’oracle ha predit que mataria el seu pare. Un dia
pateix un assalt al camí i mata algú. Després s’adona que ha matat el seu pare.
El primer autor a conrear aquest gènere va ser Edgar Allan Poe. Vivia als EEUU
però les seves obres s’ambientaven a París. El seu detectiu es deia Auguste Dupin.
El gènere va canviant de mica en mica mentre la ciència avança i es troba la
veritat amb fets científics, és a dir, s’apliquen el coneixement i la lògica per descobrir el
crim i enxampar el causant. S’inventen personatges.
A Anglaterra aquest tipus de novel·la se li denomina “blanca” ja que hi ha pocs
morts i poca sang. Posen normes: El conflicte es planteja en un cercle tancat: illa,
mansió. Hi ha uns sospitosos concrets, El detectiu viu bé. És de classe alta i, a més, per
a ell no passen els anys. Sempre té la mateixa edat. Col·labora amb la policia però és ell
sol qui resolt els fets. La polícia no resolt mai res.
Va haver un cas real molt famós a Anglaterra. En una gran mansió vivia un
matrimoni amb dos fills. El més gran fruit d’una relació anterior del marit. El nen de
tres anys desapareix un bon dia. L’han matat. No se sap qui és l’assassí. Avisen un
detectiu de molt renom a resoldre aquest tipus de casos i arriba a la conclusió que l’ha
matat el germanastre. Ningú no el creu ja que sospiten de la mainadera. Anys desprès
el germanastre confessa.
Altre autor molt famós és Arthur Conan Doyle i el seu Sherlock Holmes, un tipus
molt estrany, sempre amb una lupa, acompanyat pel Dr. Watson que és l’observador.
El casos apareixien publicats cada setmana en una revista i gaudien de molt d’èxit.
Com que la novel·la policíaca estava considerada com un gènere menor, Conan Doyle
no estava satisfet ja que volia fer una literatura més seriosa. Així doncs, va agafar el
seu protagonista i el va matar però les vendes de la revista van caure en picat i Conan
Doyle no va tenir més remei que ressuscitar-lo un altre cop.
A Anglaterra agrada molt aquest tipus de novel·la. Apareixen unes normes:
No pot ser que hi hagi més de dos germans bessons.
No hi pot haver més d’un passadís secret.
L’assassí ha de sortir a la primera part de la novel·la i donar pistes
No hi ha gaires morts. No es maten nens
Ni un xinès ni un majordom poden ser els assassins
Va tenir un èxit notable els casos protagonitzats pel Pare Brown de G.K.
Chesterton. És una altra modalitat detectiu, que, sense l’ajut de la policia, va avançant
en el cas.
Una figura destacadíssima és Agatha Christie. Escriu moltes novel·les que,
encara que no siguin de gran qualitat, es venen molt bé i és una de les primeres
escriptores que es guanyen la vida escrivint. Casada, descobreix una infidelitat del seu
marit i desapareix uns dies. Ningú no sap on és fins que els treballadors de l’hotel on
s’allotja la reconeixen. Ella no recorda res. Es divorcia del seu marit i es torna a casar
amb un arqueòleg molt més jove que ella. Són feliços. L’acompanya a totes les
excavacions que fa i mentre ell excava, ella escriu. És molt metòdica. Els seus llibres es
publiquen als EEUU i té un gran èxit de vendes però això li comportarà greus
problemes amb hisenda.
La societat dels EEUU és molt diferent a la d’Anglaterra. Hi ha la llei seca, màfia
i gàngsters i les causes dels assassinats són l’ambició i les ànsies de poder. Si bé els
anglesos volen aquestes novel·les per passar l’estona, els americans hi afegeixen una
crítica social. Es comença a anomenar novel·la negra i les dues figures cabdals són
Raymond Chandler (“el llarg adéu”) i Dashiell Hammet(“El falcó maltès”). Els detectius
també canvien: Philip Marlowe i Sam Spade tenen una vida fosca, una vida amorosa
no satisfactòria, van amb moltes dones i beuen molt sobretot whisky.
Cada vegada va tenint més importància la psicologia. Es fiquen en el cap de
l’assassí per analitzar què pensa, què hi ha en el seu cap, per què ho ha fet... La
novel·la negra es va estenent per tot el mon. A Escandinàvia gaudeix d’un bon
acolliment. A Islàndia destaca Arnaldur Indriason, autor, de grans llibres. A Suècia,
Henning Mankel i el seu detectiu Wallander. A Espanya, destaquen Gimènez Barllet,
Dolores Redondo, GonzàlezLedesma i el recentment desaparegut Domingo Villar amb
la seva trilogia “Ulls d’aigua” “La platja dels ofegats” “l’últim vaixell”, ambientada a
Vigo.
La gastronomia té molta importància en aquest tipus de novel·la sobretot en els
escriptors dits mediterranis com ara Moltalbán, Camillieri , Petros Màrkaris. Figura
destacada és Dona Leon amb els seu comissari Brunetti , ambientada a Venècia, tot i
que aquesta pertany més a l’ambient tancat dels anglesos. S`han fet moltes sèries de
televisió d’un gran èxit. Destaca Colombo. El públic coneix l’assassí des del primer
moment i el detectiu va investigant i deduint qui és el culpable.
Entre d’altres autors hi trobem Camila Läckberg, Mari Jungstedt amb crims
vinculats a la religió; Jo Nesbö i Leonardo Sciacia... i moltíssims més.
La novel·la negra s’ha estès per tot el mon i cada vegada va tenint més
importància ja que reflecteixen la societat que vivim, denuncien moltes injustícies i fan
una forta crítica social. |
